Cap on va Catalunya?

Per Josep Piqué, per a l'Avui

Ja fa molt temps que penso que Catalunya ha entrat en una suau però irreversible decadència. Enganyats nosaltres mateixos per excuses com l'asfíxia de Madrid (concepte jurídicament indeterminat), l'argument obsolet de les balances fiscals, o pensant que tot ens aniria millor si fóssim independents, hem perdut totalment la definició correcta de les autèntiques prioritats estratègiques que realment ens interessen. És a dir, com ser competitius en un món cada vegada més global i cada vegada més dinàmic i canviant.

El món està transformant-se a una velocitat vertiginosa. El centre de gravetat del planeta s'està desplaçant de forma espectacular cap al Pacífic i l'Índic. Les potències emergents (la Xina i l'Índia, però també el Brasil, Mèxic, Rússia o Indonèsia), estan prenent el relleu d'això que, convencionalment, anomenem Occident. Els mateixos Estats Units, que en la segona meitat del segle XX arribaren a representar el 40% de l'economia mundial i varen ésser els guanyadors clars de la Guerra Freda, avui són només el 20% i la Xina més l'Índia ja són el 21%. I a meitats de segle, per separat, ja seran més que els Estats Units. El Japó ja és la quarta economia mundial. I baixant.

I Europa? Doncs cada cop més perifèrica i més irrellevant, econòmicament, políticament i estratègicament. I Espanya, òbviament, situada en aquest context. Ja no som, ni tornarem a ser, la vuitena economia del món, i encara que serem, durant molt temps, un dels països més pròspers del planeta, cada vegada més, pintarem menys.

I nosaltres, a Catalunya, obsedits amb el nostre estúpid melic. Pensant que tots els nostres mals ens vénen d'un hipotètic enemic exterior que no fa altra cosa que pensar en com ens perjudica. Riuria si no fes plorar, tot plegat.

Jo puc estar d'acord a millorar el finançament de l'administració de la Generalitat -i, per cert, dels ajuntaments-, i també estic d'acord a incrementar les inversions en infraestructures (sempre que els socis del tripartit es posin d'acord), per exemple, fent el Quart Cinturó, les interconnexions elèctriques amb Europa, o les línies ferroviàries per a mercaderies. Tot això és imprescindible. Però el tema essencial és prou clar:

On va Catalunya? Què hem de fer com a país?

Amplio la pregunta. Ho tenim clar? Hi ha lideratge? I em mullo més. Hi ha lideratge, no només polític (que és evident que no), sinó també social i/o econòmic? La resposta em sembla evident: no. És cert que hi ha excepcions. I molt valorables. Però em faig una altra pregunta, amb les excepcions acceptades: on és la burgesia catalana, entesa com a classe social disposada a liderar ideològicament i culturalment una societat i a fixar prioritats polítiques en majúscules?

Ja sé molt bé que tot això no agrada a molta gent. No agrada als responsables, després de molts anys de govern, de fer de Catalunya una societat, simultàniament, agreujada i autocomplaent. Aparentment satisfeta i, al mateix temps, "emprenyada". Complicat. Irresoluble.

Tampoc no agrada als que ara manen. Heterogenis i contradictoris. I que no prenen decisions i no fixen prioritats de debò. I que, sovint, fan el ridícul, com amb el tema de l'aigua. I que donen la impressió de prioritzar el poder sobre qualsevol altra circumstància.

Però tampoc no agrada a això que, sovint, anomenem societat civil. Una societat civil que s'ha anat acomodant al poder polític (el d'ara i el d'abans), que no el vol incomodar, i que vol gaudir de la tranquil·litat dels caps de setmana, ja sigui a la Costa Brava o a la Cerdanya. Crec, sincerament, que a Catalunya li cal el divan del psiquiatre. Que es pregunti a si mateixa què vol ser de gran.

En altres paraules, si vol o no apostar per les noves tecnologies, les infraestructures o la innovació. Si vol formar part d'Europa, a través d'Espanya, o es vol perdre en aventures exòtiques. Si vol seguir formant part del futur global o vol fer allò que Tarradellas deia que era l'únic que no es pot fer en política, és a dir, "fer el ridícul".