"Quan va ser l’hora de pagar, vaig anar cap a la barra i li vaig dir a la noia que atenia, amb uns ulls negres peciosos i la pell fina i morena: - Un cafè i un entrepà de pernil dolç, sisplau.
La noia va fer una ganyota de “què diu aquest ara”, i vaig repetir la frase, ben a poc a poc:
- Sí, cobra’m un cafè i un pernil dolç, sisplau
Ganyota i frase fatídica, seca, pelada, sense cap rastre de remordiment:
- En castellano
-No. Lo siento. No es nada personal pero no. Si quieres te lo digo despacito y verás que nos entenderemos: un cafè i un-entrepà-de-pernil-dolç.
No havia acabat i ja tenia l’encarregat, català, naturalment, ben rosset i polit per entusiasmar les pijas de la zona, fotent-me el rollo de sempre sobre la tolerància, la paciència, i la pobreta immigrant que acabava d’arribar. No va haver manera de fer-li entendre que el món és molt gran i que perquè aquella senyoreta no es mori de gana no cal que jo deixi de parlar català a casa meva. Si calgués, ben segur que ho faria, ho prometo, però no cal. Deixant de banda que la cambrera en qüestió fa com a mínim dos mesos que treballa al bar, tinc algunes preguntes: tan difícil és aprendre’s els noms dels productes que serveix un bar, o una botiga, en català? si els amos dels comerços trien el personal tenint en compte l’aspecte físic, i no tindran cap problema per discriminar un borni, un coix o algú que, senzillament, tingui un físic desagradable, per què ha de ser cap discriminació racista i horrible demanar una mica de català? Jo crec, que tot el contrari, el que és racista i xenòfob és no preocupar-se d’aquest punt. I que caldria començar a demanar cartes de reclamacions i denunciar tota aquesta colla de comerciants fills de puta que, per guanyar dos duros de més, contribueixen a continuar l’intent de genocidi cultural que ja fa tants anys que resistim. Després, esclar, si et poses tossut a defensar el que tant ha costat de conservar resulta que és per culpa teva que tota aquesta gent que ve aquí a guanyar-se el pa i a prendre el sol, agafen mania al català. I si entrem en aquesta dinàmica, em sabrà greu però aleshores ja els participo que començaré a dir i a pensar que més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent, que no ha sabut crear (o defensar) unes condicions mínimes d’harmonia i benestar. I que sigui el que déu vulgui."
Del blog Dietari a destemps, d'Enric Vila
Tot respectant la llibertat d'expresió de l'Enric, deixe-me que us digui, exercint la meva idéntica llibertat, que la "merda" de país pot ser la nostra, atès que no sabem "crear unes condicions mínimes d'harmonia" amb els qui venen a viure aquí. Conec catalans que viuen arreu del món: a Xile, a Mèxic, a França, al Regne Unit,... Crec fermament que enlloc s'han sentit a dir que vinguin "d'una merda de país, d'una merda de gent", i que s'entornin per on han vingut.
Feixisme, en dic jo, d'aquesta posició.
