El filàntrop Vicente Ferrer ha hagut d'ingressat d'urgència en un hospital de l'Índia afectat d'un atac de feridura. L'home ja és gran però -si em dispensen el tòpic- es veu que està estable, dins la gravetat. No sé exactament què hi fa a l´Índia, Vicente Ferrer, però tinc entès que és feina de caràcter humanitàri. Esperem, doncs, que la seva salut superi el sotrac, pel bé de la seva família i de totes les persones que se l'estimen.
Obro un parèntesi per fer un reconeixement a les persones que viuen i treballen al tercer món mirant d'alleugerir el patiment dels més desafavorits. La feina d'aquestes persones (religioses o no) posa en evidència, per exemple, la pobresa moral de la cúria romana, que no fa gaire ha tingut els sants nassos de dir que el preservatiu no ajuda a prevenir la sida. Tanquem el parèntesi.
De la malaltia de Ferrer m'ha cridat l'atenció, però, un petit detall que segurament no té importància. Em refereixo a la transmutació que experimenta el seu nom de pila en funció del mitjà de comunicació que en parla. Per a El Periódico (tant en l'edició en catanyol com en espanyol), l'home es diu Vicente. En canvi el telenotícies.cat li diu Vicenç, igual que l'Agència Catalana de Notícies. Les edicions digitals de La Vanguardia i l'Avui escriuen Vicente i Vicenç, respectivament. Ves per on, enlloc no surt com a Vicent Ferrer, tot i l'evident temptació d'homonímia, santa i valencianíssima.
A mi em fa l'efecte que li hauríem de dir Vicente perquè al web oficial de la fundació que presideix l'ex-missioner (http://www.fundacionvicenteferrer.org) li diuen "Vicente Ferrer" i dedueixo que segurament és així com es deu fer dir.
Vicente Ferrer va néixer l'any 1920 a Barcelona. Em jugaria un pèsol que sa mare li deia Vicenç i segurament son pare també. Ferrer té una biografia florida, que inclou militància al POUM, combats a la batalla de l'Ebre, exili i posterior ingrés als jesuïtes, ordre de la qual va acabar sortint.
Segurament hi va haver un dia que Vicenç Ferrer va decidir dir-se Vicente. Potser va ser en l'adolescència o la primera joventut. Tal vegada, quan va tornar de l'exili a l'Espanya de Franco. En desconec els motius, però vostès segur que sabran imaginar-se'n més d'un.
Si la seva muller és anglesa (segons la viquipèdia) i Ferrer treballa a l'Índia, per què es fa dir Vicente i no, posem per cas, Vince o Vincent? Val a dir que el web de la seva fundació no té versió en català ni en anglès. És tot escrit en espanyol i només en espanyol. Imagino que en sí mateix això ja és una declaració d'intencions, un abraçar un determinat espai mental i referencial.
Per què Sean Connery no es fa dir John Connery? O Joan Connery? O Juan Connery? Per què el rei dels espanyols no amaga el seu enuig quan descobreix una placa que duu el seu nom traduït al català, el dia que inaugura el curs escolar 2008-09 a Menorca? Per què diu "yo no me llamó así" i tothom ho troba tan normal, tot i el costum de traduir els noms de la reialesa? Per què uns renuncien al nom i altres no? Per què el meu país, la meva cultura, té una pistola al pit?
Al tripartito catalán le crecen los problemas. Si hablamos de la financiación autonómica, parece difícil que Rodríguez Zapatero ofrezca una cantidad aceptable para quienes gobiernan la Generalitat. Podríamos continuar con la actuación de unos Mossos que, al parecer, no supieron distinguir entre violentos manifestantes antisistema y pacíficos periodistas. Y ahí están unos maestros y profesores de enseñanza primaria y secundaria que salen a la calle para pedir la dimisión del consejero Ernest Maragall.Mientras tanto, pese a los viajes del Govern por el ancho mundo, a las multinacionales del automóvil les cuesta permanecer en Cataluña. Y como el horno aún admite más bollos con lo caliente que está, el consejero de Cultura propone el doblaje de películas al catalán por decreto así como la creación, también por decreto, de una red de cines públicos -o nacionalizados- que exhiban películas en catalana lengua. Y surgen las quejas de productores, distribuidores, exhibidores y dobladores. ¿Otras críticas y quejas más o menos sutilmente escuchadas en el ruedo de la política catalana? Recuerden, por ejemplo, declaraciones de políticos pertenecientes a los partidos con mando en plaza: un presidente Montilla que apoya a los Mossos pero ni siquiera menciona al consejero Saura o un consejero Baltasar que asegura que la actuación de los Mossos recuerda a la de los grises en pleno franquismo.Por lo demás, algunos diputados de la fiel infantería parlamentaria catalana y europea ecosocialista también alzan la voz para quejarse de la situación y, quizá, para sacar provecho cuando se confeccionen las futuras listas electorales. Los idus de marzo, sin duda. Con una diferencia: en Cataluña no hay -oposición incluida- ninguna conspiración contra Cayo Julio César. O, por mejor decir, los conspiradores de entonces -que también eran tres: Marco Junio Bruto, Décimo Bruto y Cayo Casio Longino- están hoy en el Govern y -paradojas de la política- están conspirando contra sí mismos en beneficio -otra paradoja- propio.El origen de los problemas está en un Govern que exige lo que difícilmente se puede obtener (una financiación fuerte), no sabe administrar la realidad que le ha tocado en suerte o en desgracia (crisis económica, profesorado, okupas supuestamente universitarios, orden público), se empeña en crear el conflicto donde antes no existía (la apuesta por el nacionalismo cinematográfico).Lo más curioso del caso es que uno empieza a sospechar que al Govern no le pasará nada. ¿Qué ocurre aquí? Lo de siempre y algo más. Lo de siempre es el victimismo que culpa al Estado y al españolismo. Y el algo más es ese chivo expiatorio llamado Joan Saura -sus méritos ha hecho para jugar el papel- al que se le culpa de casi todo olvidando que las decisiones gubernamentales son compartidas y solidarias. ¿El futuro del Govern? Atado de pies y manos -no se puede cesar a Joan Saura, porque peligraría el tripartito-, resistirá lo que pueda y un poco más. Todo por la silla, como siempre.
Miquel Porta Perales
EL OASIS CATALÁN
¿Considera creyente a Carod? 
