El cas Esade

Xavier Rius

No conec de res el senyor Marcel Planellas, que ha dimitit de secretari general d'Esade. Però en comptes de fer-lo dimitir a aquest senyor li haurien de fer un homenatge, nomenar-lo catedràtic honorífic o posar-lo com a exemple d'un cas d'èxit: de tots els noms que han sortit pel cas Urdangarin és l'únic que ha cobrat. Tota la resta ha pagat.

El diari El Mundo va publicar l'11 de desembre del 2011 totes les empreses, institucions i organismes que havien contractat el duc de Palma i vaig quedar esparverat. Ocupaven una columna sencera de dalt a baix.

Entre tants il·lustres clients hi havia no només institucions ja conegudes -el govern balear, la Generalitat Valenciana o l'Ajuntament de València- sinó també administracions catalanes com la l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Cadascun amb un sospitós contracte d'11.999 euros: per un euro s'escapaven d'haver de convocar concurs públic.

També altres com l'Ajuntament de Mataró (86.000 euros), la Generalitat de Catalunya (75.000), la Fundació Biocat (48.000) -no sé si quan la va presidir Josep Bargalló o Manuel Balcells, per cert-, la cooperativa Abacus (28.000) o els Col·legis d'Infermeria de Girona i de Lleida amb 17.400.

De fet, fins ara ha transcendit només un encàrrec de Sanitat al famós Instituto Nóos (34.000 euros), però un dia em van explicar que, a l'època del tripartit, corria un conseller republicà per palau que es vantava d'haver contractat un monàrquic com el duc de Palma. Espero amb candeletes veure un dia els papers corresponents.

En el benentès, tot plegat, que encarregar informes de consultoria no és delicte sempre, per descomptat, que no siguin només fotocòpies. Ho he dit més d'una vegada: el problema del cas Urdangarin no és que el duc parés la mà, que també, sinó que els altres paguessin no se sap exactament a canvi de què: només per ser el gendre? Ja ho va dir fa temps Antonio di Pietro, aquell jutge italià que va acabar de diputat: "per haver-hi un corrupte, ha d'haver-hi un corruptor"

I, a Esade qui hauria de donar explicacions no és Marcel Planellas, ni tan sols la seva actual directora general, Eugenia Bieito, que s'ha trobat tot l'embolic, sinó el seu predecessor, Carlos Losada, sobre els 122.000 euros que li va pagar la fundació a Iñaki Urdangarin quan ell estava al capdavant de l'escola de negocis.

Una altra cosa és que a Esade ho hagin fet fatal fins ara. De negocis hi deuen entendre molt, però de comunicació no hi entenen un borrall. Jo no sóc un expert en comunicació en cas de crisi -de fet no sóc expert en res: per això em vaig fer periodista- però tothom sap que en aquests casos tens quatre opcions: negació, desmentiment, transparència i comunicació.

I que el pitjor que pots fer és amagar el cap sota l'ala, iniciar una caça de bruixes o intentar posar tallafocs. El silenci -o enviar només comunicats a la premsa- només malmeten encara més la credibilitat de la institució. No els ensenyen a comunicar a Esade? Ni tan sols a tractar amb periodistes? Els periodistes no mosseguem, ni tenim banyes ni cua de dimoni, sinó que ens limitem a fer la nostra feina.

Tampoc no conec el funcionament intern de l'escola de negocis, però tinc el convenciment que la culpa no és del cap de premsa, Oriol Llop, perquè la política de comunicació d'una institució no depèn només del cap de premsa. A més crec que, almenys en teoria, tenen algun expert en la matèria com Josep Francesc Valls, que fins i tot té un llibre sobre la imatge de marca.

Però si volen fer alguna cosa més val que espavilin: en els negocis, com en la política o el periodisme, més val prendre la iniciativa que veure-les venir. Potser, en el fons, el problema és que el que expliquen a les aules no té res a veure amb la vida real. Personalment sempre he pensat que el millor de les escoles de negocis no és el que ensenyen, sinó les relacions socials que fas. 

Ara en diu networking. Benvinguts al món real, senyors.