En el traspàs d'un gran amic: AGUSTÍ JUSTE

Tornat de Mèxic, fa dues setmanes, em trobo amb una notícia dolorosa, el meu gran amic Agustí és mort.

Just uns díes abans de sortir cap a Amèrica, vàrem parlar llarg i estés, de toros, de música, de patiments físics, de llibres, de futbol, etc.

Els dies 20 i 21 d'abril encara, vaig rebre dos dels seus darrers poemes que, us deixo aquí, com a hometage al amic que ens ha deixat.

La pilota i el fetge

Fa temps em va sortir una hèrnia
-de fet ara ja en són trescosa
que deien alguns metges
es podia operar com si res.
Després de parlar amb tres doctors
que m’haguessin operat
van veure el meu fetge fotut
i els va semblar molt arriscat.
El que havia estat pisnago
ara veu que no està sol
queda arronsat i amagat
darrera la pilota de beisbol.
Ara he de vetllar pel meu fetge
abans podia haver-m’ho pensat
no estaria tan fotut
si a temps ho hagués vigilat.
Si fa anys algú hagés begut aigua
quan es feia un bon tiberi
tots haurien comentat
aquest noi no té senderi.
Tinc moltes hores de lleure
el coco em va treballant
no sé que em depara el futur
ni què faré quan sigui gran.

Agustí Juste López
Març 2012

 ________________________________

El llanto de un pueblo

Ahí nació el flamenco,
quejío y pena negra
del minero, el jornalero,
el maltrato y el desprecio.

Trabajo de sol a sol,
poco pan y dos reales
a los que el mayoral del señorito
a la plaza iba a contratarles.

Hambre mucha, derecho ninguno,
cuevas, casas miserables.
Al que se atrevía a abrir boca
ya nadie un jornal iba a darle.

Ahí nació el flamenco,
ahí surgió el cante grande,
arte que bajo tierra se fraguó,
con la voz de los que no eran nadie.

Unos cuantos poderosos,
capitanes de tierra conquistada,
sentían envidia de no poder oír
lo que ese pueblo cantaba.

Un andaluz, un gran corazón,
Blas Infante se llamaba,
pintó la enseña del pueblo,
la bandera verde y blanca.

A ese noble andaluz
mal final le dio el destino.
Entre Carmona y Sevilla
lo callaron los del “señorío”.

Yo, que no soy escultor,
quiero hacerle un monumento
al arte de su pueblo andaluz,
a su cante, baile y lamento.

Con Marchena, Carmen Amaya,
la Niña de la Puebla, Antonio Chacón
y, como guinda en lo más alto,
la efigie de Camarón.


                   Agustí Juste López
                   Premià de Dalt, abril de 2012